Primera pràctica: L’AGRAÏMENT
Estem en una d’aquestes dates del calendari que marca una frontera entre el final i el inici d’una nova etapa. Un acabar i un començar. Dates desitjades per molts, per “normalitzar” la quotidianitat, especialment si tenim fills, i data temuda per d’altres perquè representa endinsar-se en la monotonia de la realitat. Desprès del període estiuenc, de vacances per molts i de calor per d’altres, encarem un altre període on la natura també reflexa el seu llanguiment, la seva nuesa. És un retrobament a l’essència, amb nosaltres mateixos, amb la vida. És molt necessari tenir una visió positiva, mantenir alguns petits “plaers” de l’estiu i encarar el futur amb il•lusió.
Però, com ho fem si estem bombardejats de noticies negatives de com va el món, l’economia, la sanitat, l’educació...?
Estem en crisis com humanitat? ..... Segurament.
No és sostenible que una bona part de la humanitat visqui en condicions precàries, mentre en el primer món malbaratem els nostres recursos i els dels altres. Tenim el privilegi encara, de tenir molt, fins hi tot massa, a nivell material, i en aquest futur que tots haurem de visionar i crear caldrà tenir menys i ser més.
L'expressió del tot: TAO
El tao és un concepte metafísic, relacionat amb el confucianisme, budisme, filosofia xinesa i originari del taoisme. Significa EL CAMÍ que hem d’anar conquerint. El propòsit és aconseguir l’harmonia amb la naturalesa. Tota la creació en l'Univers, es revela a partir de la polaritat Ying-Yang, la realitat es plasma en els pols oposats, oposats perquè la naturalesa difereix, però també complementaris perquè l'un perd significat sense l'existència de l'altre. Així nosaltres també formem part d’aquesta polaritat, de la llum i la foscor, de la part visible i la negada per nosaltres. Del que jutgem com a positiu i com a negatiu, de l’expansió i el replegament.
Acceptar que, el que passa forma part del nostre aprenentatge i evolució tan a nivell personal com social és assumir que també hem estat responsables del que hem crear. És un bon punt de partida des de d’humilitat per prendre consciencia del que necessitem millorar. La manera de provocar aquesta millora, aquest canvi, és a través d’avaluar el que fem, el que provoquem en nosaltres i en els altres, i com podríem fer-ho per obtenir uns resultats més ètics, més solidaris i amb més amorositat els uns amb els altres.
Estem en un moment que cal fer camí, cal crear un entorn on els essers humans puguem conviure en pau i bona harmonia. Cadascú des de la seva responsabilitat ha de tenir aquesta fita, com a pares, com a col•laboradors , com a directius, politics...no podem construir coses noves amb els fonaments en runes.
Per fer camí, com diu Antonio Machado
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
Se ve la senda que nunca
Se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.”
No pot haver transformació social sense una transformació personal. Mahatma Gandhi va dir “siguis tu mateix el canvi que vols veure en el món”
En les llindars de pedra del famós temple de Delfos, on s’ofrenava el culte al déu de la llum, el déu Apol•lo, a qui se li atribueixen la tutela de la música i la medicina, l'endevinació i art de les armes, ramaderia i agricultura, així com també la llei i la moral, on només ens queda el record, brillava una de les inscripcions que han servit com a brúixola del descobriment humà. El d'un mateix "coneix-te a tu mateix" és la màxima que reflecteix les profunditats de l'ésser humà. Com podem conèixer l'extern, als altres... si no coneixem el més proper, el més fidel , que som nosaltres mateixos? Conèixer és elevar a la llum les nostres ombres, la nostra foscor. Per poder veure amb claredat el que neguem de nosaltres mateixos, el que rebutgem i el que projectem en els altres.
Es diu que quan Sòcrates preguntà al Oracle de Delfos: Quin és el coneixement més elevat?, Va obtenir per resposta: Coneix-te a tu mateix !...:
Aquesta màxima "coneix-te a tu mateix" inscrita en el frontispici del temple d’Apol•lo a Delfos, ens aporta tres preguntes fonamentals
Qui som?
De on venim?
Cap on anem?
Mentre visualitzem cap a on anem, quin és el nostre nord, quin és el nostre camí, com a essers humans, com a humanitat... comencem a caminar. Per conquerir fins i tot la muntanya més alta del món, sempre és comença pels primers passos.
Aquesta màxima tan actual encara brilla com una estrella en el cel per recordar el nostre camí de vida
Seguint el ritme de la mare naturalesa, de retornar cap a la nuesa i la introspecció, és un bon moment per fer-nos propòsits, per tenir reptes amb il•lusions.
Us proposo pas a pas, conquerir aquesta harmonia amb l’essència del Tao, amb la integració de les polaritats amb una primera practica: L’AGRAÏMENT.
L’agraïment, és una qualitat molt positiva, que expressa la nostra naturalesa amorosa. Practicar la gratitud ens aporta un grau de maduresa i d’equilibri interior.
En aquests moments d’incertesa, encara que no tinguem clar el futur, podem entrenar aquesta qualitat. Ja sabem que ens falta molt, que les coses no són sempre com ens agradaria, però malgrat tot podem estar i sentir-nos agraïts.
Us proposo un entrenament molt fàcil de fer: Cada dia, especialment abans de dormir i en lloc de fer repàs de tot allò que ens ha sortit malament durant el dia, allò que ens han fet, que hem fet o el que ens queda per fer. En lloc d’invertir energia en aquestes cabòries, fer-nos un agraïment.
Un agraïment pel que som
Un agraïment pel que fem
Un agraïment pel que tenim
Un agraïment pel que podem aprendre gràcies a les “desgracies”
O encara més, un agraïment a la vida, per viure.
Perquè estimem el que valorem i és allà on hi ha el nostre tresor, sentir-nos agraïts a la vida és una excel•lent pràctica per la nostra autoestima.
Us desitjo una bona pràctica.
Teresa Puyol
