Catherine
l'Ecuyer, investigadora i divulgadora de temes relatius a l’educació
Tinc 38 anys. Sóc advocada. Vaig néixer al Quebec (Canadà) i visc a Barcelona, aquí em vaig
enamorar i em vaig casar. Tenim 4 fills (de 3 a 7 anys). Em dedico a la
consultoria d'empreses. Hauríem de tornar a educar i deixar d'inculcar. Sóc
catòlica practicant, em vaig convertir amb 16 anys.
Un adult petitó
La ment intuïtiva és un regal sagrat i la ment racional és un fidel servent.
Hem creat una societat que rendeix honors al servent i ha oblidat el regal,
deia Einstein. Al que l'Ecuyer, en el seu assaig Educar en la sorpresa
(Plataforma), afegeix: "Matar la imaginació, la sorpresa i la creativitat
d'un nen per inculcar-li com més aviat i contra la seva naturalesa una actitud
raonable és típic d'una societat freda, cínica i calculadora. Fem als nens a la
nostra mida. El nen és un adult petit".
Aquesta
advocada va començar a investigar temes relacionats amb l'educació quan va
néixer el seu primer fill, i el seu blog té més de set mil visites al mes.
Per què no plou cap amunt?, Em va preguntar el meu fill.
Què tendre. En realitat no buscava una resposta, és la manera que tenen els
nens d'admirar-se davant una realitat que és però que podria no haver estat. La
sorpresa és el motor de la motivació del nen.
Chesterton
deia ...
Un savi .... "En cada infant totes les coses del món són fetes de nou i
l'univers es torna a posar a prova". Un nen veu per primera vegada el cel,
i estrena el cel. Creix meravellat pel que l'envolta. Si et fixes, de camí a
l'escola les mares tiren dels nens, només les àvies caminen al seu costat.
Una observació de la qual aprendre. Els nens s'aturen meravellats perquè han
vist alguna cosa que brilla a terra ..., i les mares diuen: "Deixa aquesta
porqueria!".
Què fem?, Arribar tard a l'escola? El que sigui menys aixafar la seva sorpresa.
La sorpresa és el desig de coneixement, és no donar el món per descomptat, per
això hem d'educar en la sorpresa.
I com es fa? La sorpresa requereix llibertat interior. Segons Tomàs d'Aquino,
hi ha dues fases en el coneixement: la primera és el descobriment i la
invenció, i la segona, la disciplina i l'aprenentatge. Hem invertit l'ordre: a les
escoles s'aprèn de fora cap a dins, no de dins cap a fora.
El fora és invasiu. Patim la síndrome de la sobreestimulació a causa d'uns
quants experiments amb rates: van posar unes rates en una gàbia fosca i altres
en un laberint amb rodes i rampes. Les segones resolien millor els problemes.
Així van arribar a la conclusió que a més estímuls, més intel·ligència.
Entre la manca d'estímuls i l'excés ha d'haver el punt mitjà. Avui els estudis
relacionen la sobreestimulació amb problemes d'aprenentatge.
Estem en l'era de les pantalles. Estem creant nens saturats. Innocents sèries
infantils tenen una mitjana de 7,5 canvis abruptes d'imatge per minut. Quan
aquests nens s'enfronten al ritme de la vida real, tot els s'impacienta i
avorreix. Existeixen estudis que relacionen hores de televisió en la infància
amb problemes d'atenció i trastorn de l'aprenentatge.
Cal recuperar el silenci. Les pantalles estridents torben l'únic aprenentatge
sostenible del nen: descobrir el món per si mateix i al seu ritme. Einstein deia
que la fórmula de l'èxit era el treball, més el joc, més el silenci. Mai havíem
tingut tanta informació i mai ca havíem après tan poc.
És una preocupació mundial. El premi Nobel Herbert Simon deia que la informació
consumeix atenció de qui la rep. En conseqüència, una gran quantitat
d'informació crea un empobriment de l'atenció.
La multitasca és avui habitual en nens. I ja sabem que dividir l'atenció la
minva. El nen sobreestimulat es converteix en un adolescent que l'ha vist i ho
ha tingut tot, té el desig bloquejat.
El sistema educatiu tampoc ajuda. Tots naixem originals i morim còpies, deia
Carl Jung. En lloc de treure el millor de cadascun, el sistema educatiu
inculca. I s'emmotlla al supòsit "nou ritme infantil" a base de
pantalles. No obstant això, els alts directius d'empreses tecnològiques de
Silicon Valley manen els seus fills a una escola d'elit que fa bandera de no
utilitzar tecnologia en les aules.
Un nou esnobisme californià? El seu argument és que l'ordinador impedeix el
pensament crític, i que ja tindran temps d'aprendre i de gestionar aquesta
eina. Cal evitar que vegin la vida com una pantalla on succeeixen coses,
procurar que descobreixin el sentit a través de la vida real, i respectar el
seu ritme.
És lent. Sí, des del nostre punt de vista són com cargols, i no obstant això
ells tenen la clau de la felicitat: viure amb intensitat i sorpresa cada moment
present. Això és natural per als nens, no l'hi robem.
Serà el meu propòsit per al 2013. Si deixem que vegin i visquin coses que no
els corresponen, les etapes s'acceleren. L'edat de la infància és l'edat del
joc, de la imaginació, si no la passen de petits, seran adults immadurs.
El consum, els seus missatges els atrapen. El consumisme és la forma més letal
i directa de matar la sorpresa d'un nen. Quan saturem els seus sentits amb tot
el que vol no li deixem desitjar les coses, i així el nen comença a donar el
món per descomptat.
... A pensar que tot li cal. Sí, que les coses, o pitjor, que les persones han
de comportar-se com ell vol, i els seus capritxos es converteixen en ordres, i
apareixen les rebequeries i els disgustos a conseqüència de la frustració que
li provoca que la realitat no s'adapti al que desitja.
Això fa molta pena. Educar en la sorpresa és educar el nen en l'agraïment per
la vida, per la bellesa i el misteri que l'envolta.
Victor-M Amela, Ima Sanchís, Lluís Amiguet 2013.01.11
