dimecres, 30 de gener del 2013

IX Jornades d’Educació Emocional «EDUCACIÓ EMOCIONAL I VALORS» 15 i 16 de març del 2013



 

Una persona amb molta intel·ligència emocional però sense valors ni principis ètics pot ser un greu perill per a la societat. L’educació emocional ha de partir d’uns valors i tenir-los presents en tot moment en la seva pràctica. Per altra banda, l’educació en valors requereix una implicació emocional perquè pugui ser realment efectiva. Només quan un valor és assumit des del més profund del propi ésser (emoció) es posa en pràctica de manera lliure i efectiva. Es pot dir que l’educació emocional i l’educació en valors estan tan relacionades que formen part d’un mateix projecte de desenvolupament personal. En aquestes IX Jornades es pretén aportar elements per a la pràctica de l’educació emocional des dels valors i per a la pràctica de l’educació en valors des de la dimensió emocional.

 TERESA PUYOL impartirà el taller:  
      
     L’AMOR I LA GRATITUD COM A VALORS FONAMENTALS EN LES 
                                    RELACIONS HUMANES.

Dissabte 16 MARÇ  – 15:30 Tarda
Impregnar les nostres conductes amb una actitud d’amorositat i agraïment, és la millor manera de crear i produir canvis positius en les relacions humanes. La vivència des de l’amor i la gratitud en qualsevol experiència en la vida, ens aporta consciència, humilitat, harmonia, pau interior i poder personal. Necessitem molta fermesa personal per tractar als altres amb molta amorositat i entendre que els altres ens ajuden, com a entrenadors, en el nostre aprenentatge personal.
En aquest taller farem una mirada holística de com incorporar aquests 2 valors en la nostra quotidianitat, tant si som professionals, pares o alumnes. La mirada emocional des de l’amor ens ajuda a gestionar les emocions positivament. Cercarem estratègies per incrementar la pràctica d’aquests dos valors, expressats des del cor.



 http://www.jornadeseducacioemocional.com/

dijous, 24 de gener del 2013

SALUT EMOCIONAL DELS NOSTRES FILLS/ES: EDUCAR AMB INTEL.LIGÈNCIA EMOCIONAL A càrrec de TERESA PUYOL




Salut emocional dels fills/filles: 
            EDUCAR AMB INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

L’art de posar límits amb amorositat. A càrrec de TERESA PUYOL, pedagoga. 

Taller adreçat a les famílies amb fills de 0 a 12 anys.

Aprendre a ser pares i mares és tot un repte. Com adults, som un model de comportament cap al nostres fills. Cal saber educar-los amb intel·ligència emocional. El més important és expressar-los la nostra estimació, compartint uns valors fonamentals que els ajudi a madurar psicològicament. Acompanyar-los en el seu creixement amb responsabilitat i equilibradament, en tots els àmbits de la seva vida: mental, emocional, espiritual i físic. 

Des de l’AULA DE SALUT DE MARES I PARES us convidem a compartir aquest espai de coneixement i reflexió  per millorar el nostre rol com a mares/pares.

És una activitat gratuïta. Per limitacions d’aforament, és imprescindible fer la inscripció prèvia per telèfon, el  93 462 40 00, ext. 3074/3054 o bé, per correu electrònic, salutpublica@gramenet.cat

Data: 30 de gener, 6 i 13 de febrer

Horari: 18 h. (duració de 120’ aprox. cada sessió)

Lloc: Centre cívic Riu Sud (C/ Lluis Companys, 9) Sta Coloma de Gramenet

Organitza: Servei de Salut Pública i Acció Comunitària

dilluns, 14 de gener del 2013

"Un nen veu per primera vegada el cel, i estrena el cel"



Catherine l'Ecuyer, investigadora i divulgadora de temes relatius a l’educació

Tinc 38 anys. Sóc advocada. Vaig néixer al Quebec (Canadà) i visc a Barcelona,
​​aquí em vaig enamorar i em vaig casar. Tenim 4 fills (de 3 a 7 anys). Em dedico a la consultoria d'empreses. Hauríem de tornar a educar i deixar d'inculcar. Sóc catòlica practicant, em vaig convertir amb 16 anys.

Un adult petitó
La ment intuïtiva és un regal sagrat i la ment racional és un fidel servent. Hem creat una societat que rendeix honors al servent i ha oblidat el regal, deia Einstein. Al que l'Ecuyer, en el seu assaig Educar en la sorpresa (Plataforma), afegeix: "Matar la imaginació, la sorpresa i la creativitat d'un nen per inculcar-li com més aviat i contra la seva naturalesa una actitud raonable és típic d'una societat freda, cínica i calculadora. Fem als nens a la nostra mida. El nen és un adult petit".
Aquesta advocada va començar a investigar temes relacionats amb l'educació quan va néixer el seu primer fill, i el seu blog té més de set mil visites al mes.
Per què no plou cap amunt?, Em va preguntar el meu fill.
Què tendre. En realitat no buscava una resposta, és la manera que tenen els nens d'admirar-se davant una realitat que és però que podria no haver estat. La sorpresa és el motor de la motivació del nen.
Chesterton deia ...
Un savi .... "En cada infant totes les coses del món són fetes de nou i l'univers es torna a posar a prova". Un nen veu per primera vegada el cel, i estrena el cel. Creix meravellat pel que l'envolta. Si et fixes, de camí a l'escola les mares tiren dels nens, només les àvies caminen al seu costat.

Una observació de la qual aprendre. Els nens s'aturen meravellats perquè han vist alguna cosa que brilla a terra ..., i les mares diuen: "Deixa aquesta porqueria!".
Què fem?, Arribar tard a l'escola? El que sigui menys aixafar la seva sorpresa. La sorpresa és el desig de coneixement, és no donar el món per descomptat, per això hem d'educar en la sorpresa.
I com es fa? La sorpresa requereix llibertat interior. Segons Tomàs d'Aquino, hi ha dues fases en el coneixement: la primera és el descobriment i la invenció, i la segona, la disciplina i l'aprenentatge. Hem invertit l'ordre: a les escoles s'aprèn de fora cap a dins, no de dins cap a fora.
El fora és invasiu. Patim la síndrome de la sobreestimulació a causa d'uns quants experiments amb rates: van posar unes rates en una gàbia fosca i altres en un laberint amb rodes i rampes. Les segones resolien millor els problemes. Així van arribar a la conclusió que a més estímuls, més intel·ligència.

Entre la manca d'estímuls i l'excés ha d'haver el punt mitjà. Avui els estudis relacionen la sobreestimulació amb problemes d'aprenentatge.
Estem en l'era de les pantalles. Estem creant nens saturats. Innocents sèries infantils tenen una mitjana de 7,5 canvis abruptes d'imatge per minut. Quan aquests nens s'enfronten al ritme de la vida real, tot els s'impacienta i avorreix. Existeixen estudis que relacionen hores de televisió en la infància amb problemes d'atenció i trastorn de l'aprenentatge.

Cal recuperar el silenci. Les pantalles estridents torben l'únic aprenentatge sostenible del nen: descobrir el món per si mateix i al seu ritme. Einstein deia que la fórmula de l'èxit era el treball, més el joc, més el silenci. Mai havíem tingut tanta informació i mai ca havíem après tan poc.

És una preocupació mundial. El premi Nobel Herbert Simon deia que la informació consumeix atenció de qui la rep. En conseqüència, una gran quantitat d'informació crea un empobriment de l'atenció.
La multitasca és avui habitual en nens. I ja sabem que dividir l'atenció la minva. El nen sobreestimulat es converteix en un adolescent que l'ha vist i ho ha tingut tot, té el desig bloquejat.

El sistema educatiu tampoc ajuda. Tots naixem originals i morim còpies, deia Carl Jung. En lloc de treure el millor de cadascun, el sistema educatiu inculca. I s'emmotlla al supòsit "nou ritme infantil" a base de pantalles. No obstant això, els alts directius d'empreses tecnològiques de Silicon Valley manen els seus fills a una escola d'elit que fa bandera de no utilitzar tecnologia en les aules.
Un nou esnobisme californià? El seu argument és que l'ordinador impedeix el pensament crític, i que ja tindran temps d'aprendre i de gestionar aquesta eina. Cal evitar que vegin la vida com una pantalla on succeeixen coses, procurar que descobreixin el sentit a través de la vida real, i respectar el seu ritme.

És lent. Sí, des del nostre punt de vista són com cargols, i no obstant això ells tenen la clau de la felicitat: viure amb intensitat i sorpresa cada moment present. Això és natural per als nens, no l'hi robem.

Serà el meu propòsit per al 2013. Si deixem que vegin i visquin coses que no els corresponen, les etapes s'acceleren. L'edat de la infància és l'edat del joc, de la imaginació, si no la passen de petits, seran adults immadurs.

El consum, els seus missatges els atrapen. El consumisme és la forma més letal i directa de matar la sorpresa d'un nen. Quan saturem els seus sentits amb tot el que vol no li deixem desitjar les coses, i així el nen comença a donar el món per descomptat.

... A pensar que tot li cal. Sí, que les coses, o pitjor, que les persones han de comportar-se com ell vol, i els seus capritxos es converteixen en ordres, i apareixen les rebequeries i els disgustos a conseqüència de la frustració que li provoca que la realitat no s'adapti al que desitja.
Això fa molta pena. Educar en la sorpresa és educar el nen en l'agraïment per la vida, per la bellesa i el misteri que l'envolta.

Victor-M Amela, Ima Sanchís, Lluís Amiguet 2013.01.11



dimecres, 9 de gener del 2013

Joe Dispenza: "Si quieres otra realidad, debes convertirte en otra persona"



Joe Dispenza, doctor en Quiropráctica, bioquímico y neurocientífico

"Si quieres otra realidad, debes convertirte en otra persona"
Tengo 50 años. Nací en Nueva Jersey y vivo en las afueras de Seattle. Casado, tres hijos. Me especialicé en cardiopatía e imagen cerebral. Soy profesor en la Universidad de Atlanta. Creo que tenemos capacidad de crear nuestra vida y que a través de nosotros se expresa lo divino

La ley del cambio
Nuestra personalidad y nuestra realidad se han construido según cómo pensamos, actuamos y sentimos. Con mucha disciplina, entrando a diario en nuestro cerebro, podemos, según Dispenza, crear nuestra realidad. En su último libro, Deja de ser tú (Urano), explica cómo y propone un aprendizaje de cuatro semanas. Quiropráctico con una vida de película, tuvo una lesión que le hizo replantearse las capacidades de nuestro cerebro y se convirtió en bioquímico y neurocientífico. "Primero investigué las remisiones espontáneas de enfermedades y analicé qué tenían en común las personas que lo conseguían. Luego decidí reproducirlo, y todo lo que es reproducible
Lleva años defendiendo que podemos llegar a controlar nuestra mente y la realidad.
La mente determina la experiencia exterior, porque todo se reduce a campos de energía, de modo que nuestro pensamiento altera constantemente nuestra realidad. Es posible cambiar circunstancias de la realidad si sabemos cómo.

Pues debo de ser muy torpe.
Si sostiene los mismos pensamientos, si lleva a cabo las mismas acciones y vive con los mismos sentimientos y emociones, su cerebro y su cuerpo seguirán igual; pero cada vez que aprende algo establece nuevas conexiones que cambian físicamente su cerebro.

Nos pasamos la vida aprendiendo.
No todos. Aun así, aprender no es suficiente. Has de aplicar lo que aprendes, y cuando empiezas a experimentar las emociones de esa experiencia, entonces literalmente das nuevas señales a tus neuronas y creas nuevas sinapsis: a eso se le llama evolución.

Si fuera tan sencillo...
Siempre estamos creando un futuro, lo que pasa es que solemos crear el mismo, reafirmamos nuestra personalidad. Vivimos dirigidos por una serie de pensamientos, conductas y reacciones emocionales memorizados (temor, culpabilidad, falta de autoestima, enfado, prejuicios...) que son muy adictivos y que funcionan como programas informáticos instalados en el subconsciente.

¿Dónde está el cambio?
En ser más grande que las circunstancias de tu vida. O somos las víctimas de nuestra realidad o los creadores.

Suena a autoayuda.
Si analizamos grandes personajes de nuestra historia, vemos que todos ellos pensaron e imaginaron un futuro el suficiente número de veces como para que su cerebro cambiara literalmente, hasta el punto de que sentían esa experiencia deseada como si ya hubiera sucedido.

Primero crearon el cambio en ellos.
Cambiar significa ir más allá del entorno, el cuerpo y el tiempo. Podemos hacer que el pensamiento sea más real que cualquier otra cosa, y lo hacemos a diario: si estamos conduciendo por una carretera pero concentrados en nuestro pensamiento, no vemos la carretera, no sentimos nuestro cuerpo y no sabemos cuánto tiempo ha pasado. Ese estado es el que utilizamos para crear.

Absortos en la emoción.
Pero la mayoría de las personas están pensando en sus problemas en lugar de pensar en las posibilidades.

Pero pensar en algo no lo hace real.
Una vez tenemos una visión, nuestro comportamiento debe responder a las intenciones. La mente y el cuerpo deben trabajar juntos. Tenemos que escoger de manera distinta de como hemos escogido para que pueda suceder algo nuevo. Si quiere crear una nueva realidad personal, tiene que, literalmente, convertirse en otra persona.

¿Cómo?
Mediante un programa de meditación desligada de misticismos que pretende que el cerebro y el cuerpo no respondan de forma predecible. Se trata de que se convierta en una habilidad, de abrir la puerta del sistema operativo, de todos esos programas subconscientes donde realmente ocurre el cambio.

Pongamos, por ejemplo, la ansiedad...
El escáner de alguien con ansiedad o con depresión es el mismo: el cerebro empieza a segregar química como si eso que teme la persona estuviera sucediendo, y con el tiempo esa química se convierte en adictiva.

¿Cómo salir del bucle?
Meditación significa familiarizarse con. Si haces conscientes tus pensamientos y tus hábitos automáticos y observas las emociones, empiezas a objetivizar tu mente subconsciente. Si te familiarizas con los aspectos de ti mismo que crean la ansiedad (o lo que quieras cambiar), durante la vigilia observarás cuándo empiezas a sentirte de esa manera y serás capaz de cambiarlo.

¿Y a partir de ahí?
... Si decides quién quieres ser, cuál es el gran ideal de ti mismo, qué pensamientos quieres tener, qué conductas quieres demostrar, qué emociones quieres experimentar; si te recuerdas cada día quién ya no quieres ser y quién quieres ser y empiezas a pensar en nuevas formas de ser, cuanto más pienses en ello y más lo planifiques, más estás instalando los circuitos en el cerebro.

Cuanto más te observes a ti mismo, menos serás tú mismo.
Exacto. Si podemos enseñar al cuerpo a confiar en el futuro y vivir en la alegría, creamos nuevas conexiones. Una atención clara y una emoción elevada cambian el destino. Pero requiere disciplina. El simple pensamiento positivo no funciona, porque la negatividad está instalada en el subconsciente. Los cambios verdaderos consisten en ser consciente de tus reacciones inconscientes.

¿Y qué dicen sus colegas?, ¿le tratan de esotérico, chiflado...?
Hay una división intelectual: tengo colegas que defienden teorías similares a las mías y somos tan científicos como los que defienden modelos más convencionales. Pero yo propongo que se pruebe y se juzgue.

Victor-M Amela, Ima Sanchís, Lluís Amiguet

09/01/2013